Recentment, estimat lector, vaig participar juntament amb alguns familiars en l’adquisició d’un immoble. No es cregui que estic parlant d’una transacció milionària. No! En absolut! Un piset d’allò més normalet en un barri d’allò més normalet a una ciutat d’allò més normaleta. Una transacció humil. Històries de família.
Dr. Marcos Eguiguren. Associate Provost for Strategic Projects de UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting.
Feia molts i molts anys que no havia adquirit un immoble i, per tant, era la primera vegada que ho feia a l’empara de la normativa actual sobre prevenció del blanqueig de capitals. Sembla ser, em deien els que entenen de lleis i normes, que, com que la part venedora és una empresa immobiliària, s’activaven una sèrie de procediments de compliment obligat que no s’activaven si el venedor era una persona física, cosa que em va fer pensar, segurament de forma errònia, que els malèvols blanquejadors mai no comprarien un pis al Pere, el peixater del cinquè esquerra, i que només els adquireixen a empreses del sector.
Curiositats a part, anteriorment al perfeccionament de la transacció, els diversos signants com a compradors, cregui’m, vam haver de procedir a un striptease financer molt considerable per assegurar que no estàvem blanquejant diners en una transacció absolutament ridícula per les seves característiques i per les seves dimensions. El departament legal de l’empresa venedora, transformat en policia delegada de l’Administració, va sol·licitar declaracions de renda, nòmines, contractes, darrers extractes bancaris, préstecs…; va demanar aclariments sobre de què va aquest o aquell apunt bancari, etc. Les interioritats financeres de diverses persones totalment i innecessàriament exposades a tercers, això sí, sempre suposadament protegides per una altra normativa més, la Llei de protecció de dades. Una llei que prevé el comportament dels que blanquegen els capitals, que t’obliga a despullar-te a tu, que mai no has blanquejat res, i una altra llei que et protegeix perquè les imatges de la teva nuesa –que ja estan en mans d’algú que no les hauria de tenir– no siguin difoses. Curiós, no?
El departament legal de l’empresa venedora, transformat en policia delegada de l’Administració, va sol·licitar declaracions de renda, nòmines, contractes, últims extractes bancaris, préstecs…
El que és preocupant del cas és que no ens trobem davant d’un cas aïllat, sinó davant d’una més de les moltes normatives que pretenen prevenir la comissió de delictes econòmics a través d’un procediment que sacralitza la presumpció que qualsevol ciutadà corrent és un presumpte violador de la llei i que, en obligar-lo a “despullar-se”, descobreix la incapacitat material de les administracions per arribar a tot arreu i avaluar si es dona o no aquesta condició irregular en aquesta o aquella transacció, cosa que fa que l’Administració delegui en tercers privats aquesta avaluació i, ulteriorment, es vegi obligada a llançar noves normatives per defensar la privadesa de l’avaluat davant aquells que han tingut accés a aquesta informació confidencial. Un absurd i un increment de la complexitat normativa difícilment assumible.
En realitat, encara que sigui en un àmbit completament diferent, està passant el mateix que ja va passar fa anys quan, a causa de la percepció d’amenaces terroristes, es van instaurar els rigorosos sistemes actuals de seguretat als aeroports: milions de persones passant –mai millor dit– per l’“Arc de Triomf” a tot el món per evitar que algun passatger aïllat pogués cometre alguna malifeta.
Ja sé, estimat lector, que és possible que no li entusiasmin les meves conclusions, però espero que les rebi, almenys, amb certa esportivitat.
En l’haver de la balança, no negaré que l’existència d’aquestes normatives pugui prevenir la comissió d’alguna transacció inadequada, en aquest cas en l’àmbit del blanqueig de capitals, però vostè i jo sabem que els veritables blanquejadors busquen hàbilment les escletxes de les lleis i les facilitats que dona un món global per seguir blanquejant amb impunitat.
Però en el deure de la balança he de situar una cosa molt delicada: la privadesa i la presumpció d’innocència que, amb aquest enfocament de moltes regulacions i normatives en l’àmbit econòmic, estan cada vegada més en dubte malgrat que el llenguatge dels polítics s’entesta a dir tot el contrari. Pensi sistèmicament en l’entramat normatiu que l’envolta: de veritat creu que l’Administració creu que vostè és un ciutadà exemplar que no té intenció de transgredir les normes? No deu ser que la creació de més i més normes fa impossible no trencar-ne algunes, encara que només sigui per desconeixement?
El benefici marginal obtingut per la detecció prèvia d’algunes operacions aïllades de blanqueig i per la desincentivació d’algunes temptacions ve àmpliament compensat pel cost que representa un deteriorament de l’espai moral en què el ciutadà es veu obligat a renunciar a la presumpció d’innocència i l’Estat allarga els seus tentacles de control allà on no arriba i converteix alguns actors del sector privat en col·laboradors necessaris per enfortir el paraigua de control social.
Algun dia, i em temo que no serà massa llunyà, ens lamentarem com a societat per no haver plantat cara i per haver permès aquesta deriva en el paper de la normativització de l’activitat econòmica, i ens preguntarem angoixats si no hi hauria hagut altres formes de prevenir certs comportaments.
