Les últimes estadístiques de l’Eurostat, publicades a principis del 2030, confirmen la forta tendència a l’envelliment durant les properes dècades a la UE. Des del 2020, s’ha incrementat lleugerament la població, però la proporció dels més grans de 65 anys s’ha disparat fins a arribar a un de cada cinc habitants. La situació és pitjor a Espanya: un de cada quatre espanyols supera els 65 anys. En una dècada, hem passat dels 9,7 milions de pensions contributives als 12 milions el 2030. Com s’estan pagant el 2030 aquestes percepcions socials? El 2027, es va produir un canvi assenyalat en el finançament de les prestacions per jubilació.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Director de la Càtedra d’escenaris de futur retail, turisme i serveis de la BSM-UPF
— En els sistemes de repartiment, tot depèn de la proporció de cotitzadors a la Seguretat Social i de pensionistes. Continuo sent partidari de la solidaritat intergeneracional, però l’envelliment de la població deixava poc marge per no erosionar definitivament els comptes de l’Estat. Entre el 2020 i el 2030, el cost de les pensions ha passat de l’11% del PIB al 13%; malauradament s’han complert les previsions de l’AIREF per a la dècada. El tema es va crispar més encara i finalment la dreta el 2027 va implantar un sistema de capitalització.
Qui ha pres primer la paraula és un antic ministre de la Seguretat Social, defensor a ultrança del sistema tradicional, encara que no va ser capaç de tancar la quadratura del cercle. A més de l’exministre, participen a la tertúlia d’avui la directora general d’una fundació europea, que ha intervingut a tots els informes de l’Eurostat sobre el tema, alhora que ha promogut el llibre blanc sobre la gestió del talent sènior a Espanya; el professor de productivitat d’una prestigiosa escola de negocis, i l’economista en cap del servei d’estudis d’un dels grans bancs, que va participar activament a les negociacions de la fórmula implantada el 2027.
ON S’ANAVA A PLORAR
— Ens preguntem què fer amb aquest col·lectiu creixent i força marginalitzat, quins canals s’habiliten per a les seves aportacions a la societat i sobretot amb quins recursos viure —obro el debat d’avui.
— Com deia el ministre —intervé l’economista en cap—, l’agulla de la balança en els sistemes de repartiment és a la ràtio entre població activa i població passiva. Mentre els primers eren capaços de finançar els segons, tot anava bé, però quan la corba de l’envelliment de la població es va accelerar el 2000, i encara més arran de l’encadenament de la crisi del 2008 i del 2020, la recuperació de l’equilibri va resultar impossible. Les despeses creixents s’ho emporten tot. Des de la creació del Pacte de Toledo el 1995, on només s’anava a plorar i a fer declaracions altisonants, més paraules benvolents que resolucions. La dreta ajustava les pensions al context econòmic; l’esquerra les assegurava, les revalorava i millorava les percepcions més baixes, fos quina fos la conjuntura.
Quan la corba de l’envelliment de la població es va accelerar el 2000, i encara arran de l’encadenament de les crisis del 2008 i del 2020, la recuperació de l’equilibri va resultar impossible
— El 2027, vostès van optar per la solució liberal —intervé la directora general de la fundació europea—: van privatitzar les pensions.
— No ens va quedar més remei que seguir el model d’Alemanya, Suïssa, Suècia, Països Baixos o el Canadà, països que havien resolt definitivament el finançament —respon l’economista en cap—. Feia anys que aquests països van evitar el col·lapse diversificant les fonts de les pensions. Diríem que les van destruir. Com? En aquests països, la gent gran té tres fonts d’ingressos al final de la vida laboral. La primera és una percepció bàsica per a tothom, finançada per l’Estat. La segona, la suma de la capitalització de les aportacions mensuals efectuades per l’empresa i pel treballador durant tota la vida laboral. I la tercera, el resultat dels plans individuals de pensions. A més a més, es van afegir dues liberalitzacions importants que ja anaven madurant durant la dècada: una, la llibertat de jubilar-se a l’edat que més convingui a cada persona, i dues, la llibertat de compaginar les pensions amb altres tasques remunerades. Un decideix si es cultivarà l’hort i jugarà a la petanca, o es vincularà a tasques, siguin remunerades o no. Això és el que intentem adaptar a Espanya.
— No em negarà que aquesta fórmula ha eixamplat encara més les diferències entre els rics i els pobres durant els tres anys de vigència del nou pla —intervé la directora general de la fundació europea—. En la desconstrucció a què es refereix, la pensió bàsica iguala per baix, poc i malament; els més avantatjats omplen les seves arques a través de les altres dues fonts. En només tres anys, es pot constatar l’empobriment creixent de la gent gran. Per mi, governar és proporcionar a tota la població el millor estat del benestar possible. I s’hi inclou, sens dubte, prou recursos per viure els vint, trenta o quaranta últims anys.
Considero que l’estat del benestar no va néixer per als rics: grava les rendes proporcionalment als ingressos per millorar les condicions del menys afortunats
— Quant seria per a vostè prou diners? Amb quins fons cobriria aquesta millora de les percepcions per jubilació? —li qüestiona l’economista en cap.
— A la primera qüestió li responc que cada país coneix quin és el mínim vital per als seus. I a la segona, que dels pressupostos generals —respon la directora de la fundació—. Governar és oferir serveis públics i repartir la riquesa. Com vostè deduirà, soc keynesiana. Per això considero que l’estat del benestar no va néixer per als rics: grava les rendes proporcionalment als ingressos per millorar les condicions dels menys afortunats.
APROFITAMENT DEL TALENT SÈNIOR
— No em negaran que en aquest trienni 2027-2030 s’ha produït un repunt considerable de l’aprofitament del talent sènior a la societat europea —intervé el professor expert en productivitat—. L’arrencada definitiva de la digitalització, les polítiques natalistes i la modernització de la política immigratòria han fet oblidar els crits que corrien a principis de la dècada del 2020 que culpaven els més grans de la descapitalització de llocs de treball per als joves. El nou sistema de pensions ha alliberat recursos impressionants que coadjuven la creació d’ocupació de qualitat per a ells alhora que es recupera el talent sènior disponible, tant de les persones no dependents com de les dependents. Fixeu-vos en el Japó: l’edat de jubilació no és una barrera i les empreses tiren mà dels sèniors per a tot tipus de funcions. El Banc d’Espanya arguïa en el passat que si la població treballés fins als 70 anys, el 2050 es reduiria dotze punts la taxa de dependència i entre un 2 i un 4% el PIB.
Fixeu-vos en el Japó: l’edat de jubilació no és una barrera i les empreses tiren mà dels sèniors per a tipus de funcions
Per acabar, els demano un posicionament final sobre la qüestió.
— No m’agrada el sistema de repartiment tal com es va mantenir fins al 2027, però al nou hem perdut definitivament l’oportunitat de ser solidaris —recapitula la directora general de la fundació europea—. La dreta ha aprofitat per privatitzar les pensions i atorgar la gestió de les ingents sumes estalviades a mans privades, igual que la sanitat.
— Jo m’alegro de la tendència a incorporar el talent sènior a la societat occidental —resumeix el professor de productivitat—. La barrera històrica dels 60 o 65 anys es difumina cada any que passa.
— No vam tenir més remei que acostar-nos a les solucions provades amb èxit als països més avançats —sintetitza l’economista que defensa el nou sistema.
— M’envaeix la nostàlgia —afegeix l’exministre—. He defensat fins a l’extenuació el sistema de repartiment: prou aportació pública lligada a l’IPC anual perquè les persones puguin viure dignament, sense menyscabament de què empreses i treballadors aportin fons per a la jubilació. D’altra banda, no oblidin que va ser un govern socialista qui va implantar els Plans i Fons de Pensions el 1987.
