El complicat 2022 deixa oberts molts interrogants per al 2023, decisius per avaluar el llegat dels xocs recents com la pandèmia i la guerra. Ens centrarem en dos dels més centrals: les perspectives sobre si es pot reconduir la inflació i com, i el futur de la pròpia globalització.
JOan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
L’any 2022 va començar amb unes perspectives relativament optimistes: seria l’any de normalització després de la pandèmia. La invasió d’Ucraïna va precipitar múltiples complicacions de tota mena que han fet que les previsions pràcticament unànimes per al 2023 siguin d’alentiment notable del creixement econòmic, fins i tot amb riscos de recessió, així com d’altres “megaamenaces” (seguint l’expressió de Roubini), entre les que s’inclouen temors de “fragmentacions” a l’economia (i la política) global i problemes de tensions amb un endeutament ja elevat la càrrega financera del qual s’està veient agreujada per la pujada dels tipus d’interès. En aquest article tractarem de plantejar de manera (una mica més) constructiva els escenaris en dos fronts rellevants: si es pot reconduir la inflació sense costos socials excessius i com, i si els riscos de desglobalització són inexorables o hi ha motius per poder comptar, en alguna mesura, amb “solucions globals per a problemes globals”.
Com diuen els escèptics, les polítiques macroeconòmiques poden “imprimir més o menys diners”, però no poden ni extreure més cereals, per la qual cosa no s´ha de sobrevalorar la seva efectivitat
ATERRATGE SUAU DE LA INFLACIÓ?
El terme estanflació va ser encunyat a la dècada de 1970 quan les pujades en els preus del petroli van conduir a la combinació d’alentiment del creixement combinada amb alta inflació, situació que el 2022 hem tornat a experimentar. La inflació es va afrontar amb mesures dràstiques a partir del 1979, quan Paul Volcker va assumir la direcció de la Reserva Federal i va implementar unes pujades de tipus d’interès a nivells que deixen molt petits els actuals i que, a més d’una apreciació del dòlar (similar a la recent), van passar una factura de recessió econòmica a principis de la dècada de 1980 tant als Estats Units com a bona part de l’economia mundial. La crisi del deute, que es va iniciar a Mèxic el 1982 i es va estendre a altres països en desenvolupament, va ser un altre “efecte colateral” de la disciplina antiinflacionista. Així doncs, un gran interrogant és saber si el 2023 aconseguirem un “aterratge (més) suau” de les tensions inflacionistes, sense els costos de doblegar les perilloses dinàmiques que posa en marxa la inflació quan s’“enquista”. Els optimistes suggereixen que part del treball d’ajust el farà la reversió dels preus d’algunes commodities, ja iniciada segons alguns indicadors provisionals, després del gran augment inicial derivat de las escassetats i els temors com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna. Però els pessimistes apunten que alguns components de la inflació, com ara els aliments, no mostren tants símptomes d’inflexió a la baixa, alhora que assenyalen els riscos inflacionistes de factors de més ampli abast com una demografia més esbiaixada cap a l’envelliment que en dècades anteriors o els riscos de fragmentacions que erosionin el paper de la globalització com a factor d’aprovisionament fluid i barat. El Requadre 1 detalla algunes de les posicions confrontades. Com diuen els escèptics, les polítiques macroeconòmiques poden “imprimir més o menys diners”, però no poden ni extreure més gas ni cultivar més cereals, per la qual cosa no s’ha de sobrevalorar la seva efectivitat… ni tampoc el seu paper moderador d’unes pressions a l’alça dels preus que ens han fet recordar que mai no haguéssim hagut de donar per desapareguts els riscos de la inflació.
Però fins i tot si es té èxit a l’hora de reconduir la inflació el 2023-2024, es tornarà als nivells previs a la pandèmia o si eren massa baixos als nivells de consens dels bancs centrals al voltant del 2%, o, al contrari, hi ha factors estructurals que conduiran a una superior? Cal recordar que a mitjan 2020, abans dels “colls d’ampolla” i les pujades de preus de les matèries primeres i els aliments, els analistes Goodhart i Pradhan van advertir de la reaparició de la inflació amb arguments de fons, que inclouen les reculades en una globalització que durant les dècades anteriors havia portat als mercats mundials una enorme quantitat de béns i serveis aportats per molts centenars de milions de persones des de desenes de països que es van incorporar a les dinàmiques globals, constituint un “xoc d’oferta” positiu, amb enormes efectes desinflacionistes que els recels cap a la pròpia globalització estarien alentint. Potser la “inflació d’equilibri” en el futur no sigui tan plàcida com durant la darrera dècada…
Un gran interrogant és saber si el 2023 aconseguirem un “aterrarge (més) suau” de les tensions inflacionistes, sense els costos de doblegar les perilloses dinàmiques que posa en marxa la inflació quen s´”enquista”
CONTINUARÀ LA DESGLOBALITZACIÓ O ES MANTINDRAN OBERTS ELS MECANISMES SUPRANACIONAL?
En els darrers temps han anat augmentant les referències a “desglobalització” o, de manera una mica més suau, a “slowbalization”. Els recels que va provocar la pandèmia sobre la fluïdesa en els subministraments exteriors s’haurien vist reforçats a l’escenari geopolític després de la invasió d’Ucraïna. No es tractaria només de més retrocessos en determinats indicadors i actituds, sinó que fins i tot es planteja obertament el risc d’una fragmentació de l’economia global en blocs amb traves creixents de connectivitat comercial, financera, tecnològica, etc. El novembre de 2022 l’FMI va introduir un capítol molt comentat en el seu Informe de Perspectives Regionals sobre Àsia referent als costos d’aquesta eventual fragmentació, amb la moralitat que els mateixos països asiàtics que han estat els grans beneficiaris de la globalització de les últimes dècades podrien experimentar més perjudicis si aquesta dinàmica es revertia de manera crua.
Però fins i tot si es té èxit a l´hora de reconduir la inflació el 2023-2024, es tomarà als nivells previs a la pandèmia o si eren massa baixos als nivells de consens dels bancs centrals al voltant del 2% o, al contrari, hi ha factors estructurals que conduiran a una de superior
Però també cal apuntar plantejaments menys pessimistes. El novembre del 2022, el premi Nobel Michael Spence assenyalava que alguns esdeveniments podrien interpretar-se com una oportunitat de mantenir obertes vies de cooperació supranacionals: des de fòrums a la cimera del G20 a Indonèsia fins a fòrums regionals com els d’APEC o ASEAN, Spence detectava símptomes que la delicada situació econòmica i problemes inherentment supranacionals, com les amenaces a la salut global i la situació mediambiental, podrien estar “modulant” les friccions geopolítiques. Ja al final de l’estiu del 2022, un altre influent economista, Richard Baldwin, va publicar una sèrie de breus columnes sobre allò que qualificava com el “mite” que la globalització ja hauria aconseguit un màxim i estaria en reculada. Baldwin assenyalava que calia interpretar amb cautela alguns indicadors, com el pes del comerç internacional sobre el PIB, l’evolució del qual no només estaria molt marcada pel canvi d’estratègia a la Xina des de la segona dècada del segle XXI, sinó que a més seria aplicable, si de cas, al comerç en manufactures, però que el comerç en serveis continuava a l’alça, impulsat pels avenços tecnològics que ho facilitava enormement (des dels serveis d’oci audiovisual fins als serveis professionals a distància). Lucien Cernat, un alt càrrec de la Comissió Europea, recollia un altre dels aspectes assenyalats per Baldwin: l’heterogeneïtat entre l’evolució dels indicadors d’obertura comercial entre àrees econòmiques, mostrant que en el cas de la UE no s’havia aturat significativament la tendència a l’alça i que dins de la UE alguns països, entre els quals hi havia Espanya, continuaven amb l’aposta per més presència als mercats exteriors, malgrat alguns retrocessos transitoris durant la pandèmia tan greus com el que va impactar sobre el turisme. La noció de la “globalització d’intangibles” (Requadre 2) –que inclou difusió transnacional d’idees, punts de vista i maneres de veure el món a través de xarxes socials i d’altres (científiques, acadèmiques)– seria una dimensió a tenir en compte abans de donar per “sentenciada” la globalització. Certament hi ha senyals de tensions preocupants que dificulten mantenir o retornar a la “hiperglobalització” prèvia a la crisi financera, però així mateix hi ha realitats inherentment compartides –amb les sanitàries i mediambientals al capdavant– que ens recorden que a molts efectes tots compartim la nostra sort a bord del que Kenneth Boulding va denominar, ja fa més de mig segle, “la nau espacial Terra”.
