L’any 2020 es calculava que arreu del món hi havia unes 500 empreses unicorn, 100.000 corporacions transnacionals, a les quals cal afegir un milió de filials, i 400.000 start-up. Però les unicorn, les multinacionals i les start-up no aportaven més del 20% del PIB mundial. El 80% restant el cobrien les pimes, que ocupaven més del 65% de la població treballadora mundial. Deu anys després, l’any 2030, s’ha doblat el nombre d’empreses unicorn i de multinacionals, les start-up ho poblen tot fins a decuplicar-se, però les pimes segueixen representant una proporció semblant del PIB i de la població ocupada.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Distinguished professor UPF-BSM. Director de la Càtedra d’escenaris de futur retail, turisme i serveis de la BSM-UPF.
UN EXEMPLE DE RESISTÈNCIA EMPRESARIAL
El gruix de l’economia mundial recau sobre les seves espatlles, tot i que la crisi s’ha acarnissat amb les pimes majoritàriament. Les grans pateixen, però les que reben la pitjor part són les pimes. Ja va passar durant el Crac del 29, després de la Primera i la Segona Guerra Mundial i quan hi ha períodes de recessió, ja sigui de cicle llarg o curt. La crisi de la COVID s’ha endut per davant uns 232 milions d’empreses de comerç a l’engròs i al detall, uns 111 milions del sector manufacturer, uns 51 milions del sector hoteler i uns 42 milions d’altres activitats, segons dades de l’OIT de 2020. La crisi de mitjans d’aquesta dècada, un cop l’economia mundial ja havia remuntat la pandèmia, va significar una nova sagnia de pimes, que van veure’s obligades a tancar. Però al final, la resiliència les fa redreçar. En tanquen un munt i l’endemà en neixen moltes més. En qualsevol cas, són les que es rellancen abans. Què tindrà aquesta estructura que pot anar contra vent i marea?
Les empreses familiars potser desapareixen com a tals més ràpidament que la resta. No ha canviat res en deu anys i es manté la mateixa ràtio d’empreses familiars que l’any 2020. El 90% arriben a la segona generació, però només el 7,4% arriben a la tercera i únicament el 2,6% assoleixen la quarta. De tota manera, tal com corroboren les estadístiques del Credit Suisse Research Institute (2016), la rendibilitat segueix resultant superior a les empreses no familiars.
Quins són els factors clau d’èxit de les pimes per dominar absolutament el panorama empresarial des de l’era industrial? La mida corporativa assumible, que aprofita l’agilitat i la flexibilitat de l’organització, la proximitat dels propietaris, la focalització de la gestió en productes individualitzats i de nínxol, la posició de ser el teixit auxiliar per a les gran empreses, el plantejament de les estratègies a llarg termini, la practicitat de les actuacions, lluny d’adquisicions especulatives, palanquejaments i diversificacions dubtoses.
Poden considerar-se “l’espina dorsal de la majoria de les economies del món”, tal com les va definir les nacions Unides l’any 2017 quan es va instaurar el Dia Internacional de les Microempreses i Petites i Mitjanes Empreses, que se celebra el 27 de juny. En aquesta mateixa proclamació, l’organisme internacional va confessar que el problema principal d’aquesta mida d’empresa és l’enorme dificultat d’accés al finançament, sobretot si es troba immersa en l’economia informal (el 74% s’hi troben). Durant la pandèmia de 2020, els governs occidentals es van esforçar per evitar-ne l’esfondrament mitjançant els famosos ERTO durant uns quants mesos. Pocs països, molt pocs, van mantenir intactes les estructures de les seves pimes finançant les pèrdues acumulades com a conseqüència del tancament obligat. Per gestionar la crisi de mitjans de dècada, la majoria dels països havia après la lliçó i la mortaldat de pimes va resultar substancialment inferior.
La resiliència de les pimes les fa redreçar. En tanquen un munt i l’endemà en neixen moltes més. En qualsevol cas, són les que es rellancen abans. Què tindrà aquesta estructura que pot anar contra vent i marea?
NÉIXER PER SER
Ens reunim com cada mes. A la tertúlia, hi assisteixen entre set i dotze vells amics, la majoria fixos, i algun convidat que anem incorporant. Avui parlem de l’evolució de les pimes. Una novetat: la incorporació de dos joves, una emprenedora i un noi que s’acaba de doctorar, que són acollits amb els braços oberts.
—Perdoneu que sigui tan brusc i que m’avanci a les presentacions —irromp un sènior que acaba de crear una empresa als seixanta anys, just l’endemà d’haver-se jubilat parcialment—. Tota empresa que neix, com la meva, té vocació de ser empresa unicorn?
Se senten riures a la sala, que es fonen amb el silenci. Apareixen rictus de reflexió, de dubte. Uns segons de silenci. Ningú no respon. Al final, prenc la paraula com a responsable últim de l’acte per redreçar-lo:
—Benvingudes totes. Una idea avança fins a convertir-se en concepte de negoci i es comença a desenvolupar amb un objectiu clar. Neixi o no per a un nínxol, per satisfer una necessitat concreta o una altra, el promotor té el convenciment que creixerà. Tota la meva generació va somniar amb la Marilyn…
—Jo no aspiro a ser unicorn. No, no i no —es precipita l’emprenedor sexagenari—. Vull viure tranquil gestionant la meva empresa. No pretenc guanyar més cada any ni escalar en el rànquing ni enfonsar el meu competidor. Al contrari, busco gaudir pilotant-la, experimentant, creant una cartera àgil, amb equips ben remunerats i pagats al dia. El meu ideari és: poc endeutament, escassa dependència dels bancs i no allargar més el braç que la màniga.
—Totalment en desacord! —alça la veu la jove emprenedora—. Jo emprenc per assolir com més aviat millor la dimensió unicorn. Neixes petita però vols ser la més gran. La gent de la meva edat somniem a conquerir el món, com Leonardo DiCaprio i Kate Winslet a Titanic a babord del creuer.
—Així doncs, segons vostè —intervé una altra tertuliana freqüent, adreçant-se a l’emprenedora jove—, les empreses es projecten per ser les més grans i, si no ho assoleixen, acaben sent petites.
—Es funda una empresa pel plaer de constituir-la. Després venen els somnis, ja sigui Marilyn, DiCaprio o Winslet —respon un tercer, que acaba de publicar un estudi sobre les motivacions per a l’emprenedoria—. A la meva feina, les aspiracions principals més destacades que apareixen després de l’anàlisi de mig miler d’emprenedories són tres: la il·lusió de crear un projecte propi, començar una obra per llegar-la als fills i responsabilitzar-se d’una acció social, crear riquesa, llocs de treball, etc.
Segueix explicant les conclusions del seu estudi i crida poderosament l’atenció entre la gent present la constatació que la majoria de les empreses entre 2025 i 2030 són d’emprenedors de més de seixanta anys.
—És lògic —prossegueix l’estudiós—, ja que es tracta del grup poblacional més extens demogràficament. A més, la meitat dels emprenedors que van iniciar el seu periple empresarial a la dècada de 1990 i 2000 tenen aquesta edat. A les economies emergents d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, els emprenedors són més joves.
—És determinant l’edat per crear un tipus o un altre d’empresa? —pregunta l’altre jove incorporat.
—Tothom crea empreses del que sap, del que ha après o del nínxol que ha descobert—respon el docte—. A partir d’aquí, no importa l’edat del promotor: té vuit de cada deu probabilitats d’acabar sent una pime.
—La pime, aleshores, és el premi de consolació? —repregunta el jove.
—No, no. La pime és, ni més ni menys —remata l’estudiós.
—Per què creix tan a poc a poc la mida de les pimes a països com Espanya? —demana el nou jove incorporat.
—L’any 2020 —respon l’expert—, la Seguretat Social espanyola comptabilitzava 1,37 milions d’empreses, de les quals només l’1,28% ocupava més de 100 treballadors; el 74,6% no en tenia més de cinc. Bé, doncs des de 2020 fins a 2030, s’han duplicat les empreses grans i les unicorn, i dels 2,1 milions d’empreses que cotitzen, les de més de 100 treballadors amb prou feines superen el 5%, mentre que dues terceres parts segueixen amb menys de cinc treballadors.
—Parles com si aquesta mida fos menyspreable —recupera la paraula l’emprenedor sexagenari—. En el core de la meva empresa, no hi treballen més de cinc persones. En xarxa, unes vint més. Tracto aquestes últimes igual que les primeres. Tan determinants són les unes com les altres. Cal replantejar el concepte de plantilla fixa versus la resta de relacions laborals. Si comencéssim a comptabilitzar el nombre de treballadors per pime tenint en compte la cadena de valor, canviaria la visió sobre la seva mida real.
L’any 2020, la Seguretat Social espanyola comptabilitzava 1,37 milions d’empreses, de les quals només l’1,28% ocupava més de 100 treballadors; el 74,6% no en tenia més de cinc. Bé, doncs des de 2020 fins a 2030, s’han duplicat les empreses grans i les unicorn, i dels 2,1 milions d’empreses que cotitzen, les de més de 100 treballadors amb prou feines superen el 5%, mentre que dues terceres parts segueixen amb menys de cinc treballadors
