Vista des de l’actualitat, som al mes de març del 2030, l’última dècada ha presentat dos grans reptes a la formació. El primer, ha calgut formar, a marxes forçades, a la gent per accedir al 80% dels nous llocs de treball creats. El segon, un dels reptes de l’Agenda 2030, signada el 2015 pels 193 països de tot el món, consistia a assegurar l’accés igualitari d’homes i dones a una formació tècnica, professional, superior i universitària de qualitat. En tots dos casos, s’han vist avenços, però la formació continua quarterada. Les diferències de poder adquisitiu, regió de procedència, religió o cultura i gènere segueixen frenant la majoria dels esforços.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Distinguished professor UPF-BSM. Director de la Càtedra d’escenaris de futur retail, turisme i serveis.
El mercat ha destruït, en menys de deu anys, milions de llocs de treball, mentre uns altres tants i molts més han aparegut com a noves posicions ofertes: responsables d’informàtica en el núvol; analistes de big data; experts en ciberseguretat, en Intel·ligència Artificial, en realitat augmentada, en robots, en drons o en automatització; processadors de text, veu, imatge; gestors d’e-commerce i tràfic digital; virtuosos del dibuix, disseny i modelatge en 3D i 4D; formadors i desenvolupadors de blockchain. Aquesta és una mostra reduïda de la llarga lletania d’ofertes de treball actuals. Però persisteix el desequilibri entre els diferents nivells formatius d’aquest país. Van desaparèixer, al seu moment, les universitats laborals, per anacròniques, i les escoles de mestratge, en nom de la modernització, però les funcions que aquelles desenvolupaven no van millorar en els nous centres d’FP. No obstant això, les universitats s’han engrandit com a temples del saber i del progrés, i els seus títols de grau, màster i doctorat resplendeixen en l’univers formatiu. L’FP, eterna núvia desitjada, va quedar relegada per l’escassetat de recursos invertits i per l’opacitat que la seva imatge desprèn. Poc ha variat en deu anys.
Reunió a casa. Els assistents a la tertúlia dels dijous han rebut amb diversos dies d’antelació un petit dossier amb els següents informes: 1) retalls de les queixes dels empresaris espanyols perquè es veuen obligats a buscar perfils digitals intermedis fora de país; 2) document Marc Europeu de Qualificacions per a l’aprenentatge permanent, del Parlament Europeu del 2017, fa ja tretze anys; i 3) evolució de la taxa d’escolarització de l’FP de grau mitjà, que segueix entre les pitjors d’Europa. La pregunta d’arrencada: comparant els mapes europeus de qualificacions entre 2020-2030, resulta que es manté l’excedent de titulats en els nivells més elevats, 7, 8 i 9 corresponents als graus, als màsters i als doctorats, mentre es troben a faltar els formats en els nivells 5 i 6, FP mitjana i, sobretot, superior. Què cal fer?
CENTRES DE NOU ENCUNY
Entre aquelles universitas de magistri i scolares dels segles XII i XIII, amb facultats d’Arts liberals on s’ensenyava gramàtica, retòrica i dialèctica, i les comunitats d’aprenentatge presencial i en línia del 2030, han transcorregut molt més que vuit segles. El concepte de centre formatiu s’estén a una àmplia gamma d’espais dedicats a la creació, transmissió i interactivitat del coneixement que s’ofereix després de l’ESO. Aquestes són les característiques actuals adaptades a cada nivell:
- Flux d’idees ètiques; desenvolupament de les competències, a base d’investigació, laboratoris, centres de simulació, intercanvis, xerrades, discussions, conferències, seminaris, MOOCs, treball en grup, casuística, role-playing, reptes, maneig de tecnologies unides a les xarxes socials i Internet ; desenvolupament de les habilitats racionals i emocionals, dures i toves, mitjançant les pràctiques i el tracte grupal que facilita la simbiosi entre la formació i la pràctica contínua. Cadascú al seu nivell i, després, al llarg de tota la vida.
- Continuum entre la formació presencial i l’online, però decadència de la primera enfront de la segona. S’han decuplicat les plataformes especialitzades en formació i la presencialitat cotitza a la baixa. La Intel·ligència Artificial, la robòtica, l’Internet de les Coses i les tècniques audiovisuals faciliten la fusió de teoria i pràctica en tots els nivells al llarg de la vida, gràcies a les noves metodologies d’aprenentatge dels coneixements, de les capacitats, dels valors i de les actituds.
El mercat ha destruït, en menys de deu anys, milions de llocs de treball, mentre uns altres tants i molts més han aparegut com a noves posicions ofertes
FP: LA VENTAFOCS SEGUEIX SENSE SABATA
A Espanya, les carreres universitàries, els màsters i els doctorats han gaudit sempre d’un enorme prestigi, mentre que l’FP, que forma part dels nivells inferiors, ha estat la ventafocs. Després de l’ESO, les famílies consideren que el batxillerat és per als llestos, per als que progressaran, per als que obtindran prestigi i diners, i l’FP, per al contrari.
Qui ha obert el diàleg és la sociòloga de capçalera de la tertúlia. prossegueix:
–Ens enfrontem –diu– a l’etern maniqueisme entre estudiar i treballar, entre la carrera i l’ofici, i entre el treball manual i la resta. Aplaudiments per als primers valors, imatge social negativa per als segons. Però, després, molts universitaris es veuen obligats a amagar la seva formació real per accedir a llocs de treball de menor qualificació, mentre que els que han estudiat FP obtenen sortides professionals airoses adequades a allò que han après i salaris dignes.
–Una situació dislèxica i, a més, cara –afegeixo–.
–Poc ha evolucionat aquesta dualitat durant els deu últims anys –intervé l’amic expert en formació professional–. Per cobrir les necessitats dels nous llocs de treball ara, es plantejava l’any 2021 d’incrementar el 65% el nombre de professionals de formació professional mitjana i el 35%, de grau superior i universitària. Doncs bé, gairebé no s’ha cobert la meitat dels primers, mentre fa quatre anys es va arribar als segons. Segueixen sobrant universitaris –que acaben emigrant– i falten els formats en FP –que són buscats fora–.
Un alt càrrec ministerial d’Educació convidat, recentment jubilat, afegeix:
–Tots els governs ens hem omplert la boca de lloances a l’FP, però hem avançat molt poc en la creació de les places suficients i els cursos nous i indispensables que reclamen alhora l’interès de les noies i nois i les demandes de mercat. A països com Alemanya o Holanda, es cobreixen actualment el 85% de les places d’FP ofertes, mentre que a Espanya només s’arriba a la meitat. En deu anys, tot just hem aconseguit passar del 33 al 50%. El més dolorós és que seguim figurant entre les pitjors taxes d’escolarització en FP de grau mitjà. A on van amb aquest bagatge formatiu els nois i noies que fracassen en el grau bàsic o en el mitjà?
–És una bona i trista pregunta –afegeix la sociòloga–. Si l’any 2020 la taxa desocupació juvenil a Espanya s’acostava al 41%, deu anys després només s’ha reduït 10 punts: un de cada tres joves segueix sense feina, són ni-nis i vegeten expulsats del mercat laboral, molt lluny de les taxes assolides per Alemanya (3%, enfront del 6% el 2020), Holanda (4%, enfront del 9% del 2020).
–Omplir el buit de l’FP es converteix en una tasca indispensable per millorar el conjunt de la formació –reprèn l’expert–. L’FP Dual alemanya obliga els alumnes a intercalar els dos anys de formació amb pràctiques remunerades a les empreses. Doncs bé, en l’actualitat, prop del 80% d’aquests estudiants –un 10% més que el 2020– hi són contractats; a Espanya no se supera el ridícul 10% –enfront del 0,4% del 2020–. A Holanda, els estudiants d’FP són primats si obtenen el diploma en deu anys.
–Per què no avancem tan ràpid com Alemanya o Holanda? –pregunto ingènuament–.
–Per dos aspectes clau –intervé novament l’expert–. Un, el tutor alemany resulta decisiu en els continguts, en l’elecció de l’empresa per a les pràctiques i en els primers passos laborals, mentre que aquí aquesta figura queda difuminada. I l’altre aspecte a considerar és que, allà, la pràctica és sempre remunerada; aquí, la casuística obre el camí a la picaresca en les funcions i remuneracions dels aprenents i becaris. Les patronals, com Pimec, estan treballant en la bona línia: reforçar el tutor perquè guiï les primeres passes de l’estudiant a l’empresa i que aquestes els remunerin adequadament.
Per cobrir les necessitats dels nous llocs de treball, es plantejava l’any 2021 d’incrementar el 65% el nombre de professionals de Formació Professional mitjana i el 35%, de grau superior i universitària. Doncs bé, gairebé no s’ha cobert la meitat dels primers, mentre fa quatre anys es va arribar als segons. Segueixen sobrant universitaris i falten persones formades en FP
DE KINSHASA A LA COSTA EST AMERICANA
El vell professor ha pogut conèixer de primera mà en els últims mesos les dues cares de la moneda. Va ser convidat a impartir dos microcrèdits –cursos de menys de 60 hores– sobre la mateixa matèria. Un, a Kinshasa, la capital de la República Democràtica de Congo. L’altre, a la Costa Est dels Estats Units. Totes dues universitats, privades, regentades per una orde religiosa, a les aules de la qual havia tingut l’oportunitat de rebre el mateix encàrrec onze anys abans, el 2019.
Li van demanar que arribés una hora abans per provar l’equip de so, portat expressament des de l’altra punta de la capital congolesa. Servia per a la missa dominical del cardenal, per a la inauguració d’un acte per part del ministre de torn o per una personalitat internacional i per als grans esdeveniments. A l’aula, hi feia molta calor; era en un petit edifici de tova, sense portes ni finestres. Amb poca llum a la meitat de l’estança i penombra a la resta, entre les taules de diferent família mal repartides per la sala. Un micròfon de mà el va ajudar a sobreposar-se al soroll dels vells ventiladors perquè les explicacions que anava desgranant arribessin al grup d’alumnes compost per nombrosos empresaris, excel·lents cooperants i alguns ministres, que acabava de conèixer. El projector de primera generació i la pantalla plegable mostraven les transparències als que hi estaven més a prop. Les latrines no disposaven d’aigua. La mateixa impressió d’amabilitat i afecte, la mateixa sala que deu anys abans.
Amb onze anys de diferència, es manté el mateix gap entre el nord i el sud en les condicions de la docència, que afecten a la dispar repercussió en els alumnes
Havia rebut amb antelació la llista dels assistents al curs nord-americà, els seus currículums i contactes. En el núvol. Va poder avançar-los el material i els objectius docents de cada sessió, els casos, els articles. Els grups de treball estaven creats i abans del primer role-playing cadascun d’ells coneixia quina posició hauria de defensar i quin seria el seu grup de treball. L’aula era espaiosa, lluminosa, disposava de ventilació automàtica i donava a un jardí amb gespa, al qual podia accedir cada hora i mitja per relaxar-se, estirar les cames o beure algun refresc; era una aula mirall, que va permetre la participació hologràfica dels alumnes online i de diversos empresaris que van explicar el seu cas. Cada alumne disposava de prou espai a l’aula i una taula amb el seu nom.
Després de les dues experiències docents impartint els mateixos continguts, la conclusió va ser la següent: amb onze anys de diferència, es manté el mateix gap entre el nord i el sud en les condicions de la docència, que afecten a la dispar repercussió en els alumnes.
