Són quatre els principals models d’organització territorial de l’Estat. Primer, el centralisme de França. Segon, el federalisme cooperatiu d’Alemanya. El tercer, el federalisme competitiu dels Estats Units d’Amèrica. I el quart, el federalisme asimètric del Canadà. Espanya és un híbrid entre França i Alemanya.
Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB, politòleg i sociòleg.
El ‘procés’ català és a l’agenda pública, però gairebé mai no es fa un debat públic de les diferents formes d’organització territorial del poder en els països democràtics.
Països avançats
Existeixen diferents models. Primer, els estats centralistes. Tots els països amb dictadura són centralistes. També hi ha països democràtics, com França, que són centralistes.
Existeix la confederació d’Estats (no existeix l’Estat confederal): són Estats preexistents que es confederen en algunes competències, com l’econòmica, militar o d’altres. Finalment, un Estat federal és un Estat descentralitzat.
Tres models de federalisme
Els Estats federals produeixen més eficiència en la gestió econòmica i un més gran desenvolupament de l’economia. Primer observem el federalisme cooperatiu, localitzat a la República Federal d’Alemanya. Els länder (autonomies) tenen les mateixes competències; s’anomena cooperatiu perquè cooperen entre ells i el govern federal, que implementa les seves polítiques públiques mitjançant el federalisme executiu. És a dir, les decisions del Govern a Berlín les executa cada land amb els gestors públics de cada land.
Un segon model és el federalisme competitiu, ubicat als Estats Units d’Amèrica. Tots els 50 Estats dels EUA tenen les mateixes competències i aquestes competències són moltes més que a Alemanya. S’anomena competitiu perquè existeix una cultura política de competir entre els Estats (per exemple, per atraure empreses) i entre els Estats i el govern federal.
Un tercer model és el federalisme asimètric, situat al Canadà. Les províncies (equivalen a les autonomies) tenen diferents competències. Quebec té força més competències que d’altres parts del Canadà. Asimetria no significa desigualtat sinó diferència.
Espanya: un híbrid
Espanya és un híbrid institucional. El sistema judicial és més semblant al centralisme de França. Pel que fa al Govern (poder executiu) i al Parlament (poder legislatiu) són més propers a Alemanya. La recentralització dels darrers anys ha apropat més Espanya a França, malmetent la descentralització en l’estructura territorial del poder.
Allò que veritablement ha fallat a Espanya no són tant les institucions polítiques sinó la cultura política federal, massa escassa.
L’Estat federal el tenen països avançats i superpotències econòmiques com ara els Estats Units d’Amèrica, Canadà i Alemanya. L’Estat federal genera una millor gestió econòmica i un creixement econòmic més elevat a les democràcies
Una solució factible
Ara faig una proposta que no és òptima per a cap partit polític, però sí satisfactòria, si tots ells s’avinessin a renunciar als seus màxims i entenguessin que la democràcia és dialogar, negociar i acordar.
- Recentralització per a Aragó, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Comunitat de Madrid, Extremadura, La Rioja i Regió de Múrcia.
- Federalisme cooperatiu per a Andalusia, Comunitat Valenciana, Galícia, Illes Balears i Navarra.
- Federalisme asimètric per a Catalunya i Euskadi. Constitucionalment, són nacionalitats, i això justifica jurídicament el tracte diferencial.
PP i C’s, que volen la unitat d’Espanya i la recentralització, l’aconseguirien per a 10 de les 17 comunitats autònomes. PSOE i part de Podemos (una altra part accepta el federalisme asimètric) volen la unitat d’Espanya i el federalisme cooperatiu, i l’aconseguirien a 5 comunitats autònomes. JxCat, ERC, PNB i EH-Bildu albiren la independència i, tot i no guanyar-la, obtindrien per a Catalunya i Euskadi una relació bilateral i un Estat federat dins d’un Estat federal, com Califòrnia als EUA o Quebec al Canadà.
