El 2017, 20 anys després de la crisi asiàtica i 10 anys després del primer avís seriós de la crisi financera amb epicentre a Occident, podem fer algunes consideracions sobre els llegats que deixen les crisis i les lliçons que ofereixen… i que no sempre aprenem.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
El 1997 va esclatar la crisi del sud-est asiàtic coneguda com a tsunami. Els efectes van ser devastadors per a molts països de la regió, encara que és cert que al cap de pocs anys molts van aconseguir assolir posicions de lideratge en el creixement mundial. L’any 2007, la fragilitat associada a un instrument financer que se’ns va fer ràpidament familiar, les hipoteques subprime, va ensenyar les dents, provocant problemes l’agost del mateix any que van semblar que es tapaven amb injeccions importants de liquiditat als Estats Units i a Europa, tot i que vam descobrir, massa tard, que no es tractava d’un problema específic localitzat sinó de la punta de l’iceberg d’una gangrena que va rebentar amb cruesa el 2008.
Les amenaces a un sistema comercial obert derivades de plantejaments proteccionistes i unilaterals, i la continuïtat d’endeutaments elevats, són alguns indicadors que, després d’una dècada de crisi amb epicentre a Occident, ens costa aprendre les lliçons
Certament, la recuperació de la crisi des d’aleshores ha estat per a Occident més lenta que la que van experimentar els països asiàtics després del 1997. La figura 1 recull la forma en què la Reserva Federal compara les sortides de la crisi dels Estats Units, mostrant com la recuperació iniciada des del 2009 està sent més lenta que les que van succeir després d’altres crisis. La Comissió Europea ha presentat anàlisis similars per a la zona euro. És cert que, a més dels problemes estrictament financers, hi ha altres factors subjacents a la (com a mínim, per ara) lenta recuperació –com problemes demogràfics i d’evolució de la productivitat–, però el llegat d’una crisi-no-del-tot-ben-resolta hi és.
N’apuntem, sense ànim d’exhaustivitat, dues dimensions. D’una banda, els països asiàtics van aprofitar al màxim les oportunitats d’un sistema comercial mundial obert per sortir de la seva crisi. D’altra banda, van aprendre bé quines són les fragilitats d’una dependència excessiva de l’estalvi i de l’endeutament exteriors, amb estratègies que els van convertir en font d’excedents comercials i financers importants. Les amenaces a un sistema comercial obert derivades de plantejaments proteccionistes i unilaterals, i la continuïtat d’endeutaments elevats que denuncia el Banc de Pagaments Internacionals, i fins i tot l’OCDE, són alguns indicadors que, després d’una dècada de crisi amb epicentre a Occident, ens costa aprendre les lliçons.
Aprofitar els mercats mundials oberts
En l’àmbit comercial, les dades són clares, amb el paper a l’alça de les economies emergents i en desenvolupament (denominades, en l’argot econòmic, com el Sud). Segons dades d’un informe recent elaborat en conjunt per l’FMI, l’OMC i el Banc Mundial, el comerç Sud-Sud hauria passat de representar el 5% dels fluxos comercials mundials durant els anys 1990-1994 a suposar el 17% en el període 2010-2015, mentre que el Nord-Sud hauria variat del 32 al 45%, passant així el comerç Nord-Nord del 63 a tan sols un 38%.
Una coalició Àsia-Europa a favor de mantenir obert el sistema comercial mundial seria especialment interessant per a ambdues àrees i per al conjunt de l’economia mundial
El quadre 2 mostra l’evolució del percentatge de les exportacions mundials de mercaderies de diferents regions i països els anys 1973, 1993 i 2016. L’augment del paper d’Àsia és ben conegut, basat en la consolidació de posicions d’alguns països que ja havien iniciat, abans del 1997, la seva expansió internacional –com els que l’Organització Mundial de Comerç agrupa en els Six Asian Traders (Hong Kong, Corea del Sud, Taiwan, Tailàndia, Malàisia i Singapur) i, per descomptat, l’ascens espectacular de la Xina–.
També hem de constatar com Europa manté posicions de forma raonable, amb la moralitat que el Vell Continent està especialment interessat que les temptacions proteccionistes que vénen de l’altre costat de l’Atlàntic Nord no originin disrupcions en el comerç mundial. De fet, una coalició Àsia-Europa a favor de mantenir obert el sistema comercial mundial seria especialment interessant per a ambdues àrees i per al conjunt de l’economia mundial.
RESPONSABILITAT EN ESTALVI I DEUTE
Una altra dimensió important per entendre l’èxit dels països asiàtics després de la seva crisi i de les vacil·lacions en la recuperació dels últims anys és la relativa al binomi estalvi/endeutament. L’expresident de la Reserva Federal, Ben Bernanke, explicava ja l’any 2005 com la resposta dels països asiàtics, davant l’evidència de les fragilitats que els havia causat el fet d’endeutar-se massa amb l’estranger, havia estat potenciar l’estalvi domèstic i, en conjunt, esdevenir un pulmó d’estalvi de l’economia mundial. Aquest fet, unit al comportament d’una Xina que tenia raons culturals i demogràfiques per estalviar més, va convertir Àsia-Pacífic en la base de l’abundància global d’estalvi –global saving glut, si volem emprar la coneguda expressió de Bernanke– que hauria permès a aquests països esdevenir els nous grans prestadors de l’economia mundial, canalitzant els seus recursos excedents cap als Estats Units i cap a altres economies avançades. El canvi de papers en l’economia mundial, amb la Xina al capdavant dels superavitaris i els Estats Units dels deficitaris, va ser un resultat cridaner.
Enfront de l’estratègia dels països més afectats per la crisi del 1997 d’incrementar l’estalvi i endeutar-se menys (de fet, passar a ser creditors), les respostes després del 2007-2008 no han anat per la mateixa via
Enfront de l’estratègia dels països més afectats per la crisi del 1997 d’incrementar l’estalvi i endeutar-se menys (de fet, passar a ser creditors), les respostes després del 2007-2008 no han anat per la mateixa via. És cert que el sector públic s’ha endeutat a Occident per sortir al pas de la debilitat del sector privat, i que, en alguns països –entre ells, Espanya–, el desendeutament del sector privat ha estat tant dolorós com important. Però les dades presentades al juny pel Banc de Pagaments Internacionals (BPI / BIS) en el seu informe anual, que mostren un augment de l’endeutament privat en les economies avançades que s’hauria situat, el 2016, en el 195% del PIB (repartit a parts gairebé iguals entre deute de les famílies i de les empreses), amb un ascens de 12 punts respecte a la situació existent a finals del 2007, mereixen reflexió.
Es pot sortir d’una crisi de deute amb més deute? Aquesta seria la forma crua de plantejar els dubtes sobre la solidesa del camí seguit. Crida l’atenció, segons les dades del BIS / BPI, com aquest augment de deute privat transmet una imatge molt diferent de l’habitual: mentre que països com els Estats Units, Alemanya, Japó i Espanya haurien reduït la seva ràtio d’endeutament, d’altres, com Canadà, Suècia, França o Suïssa (a més de la zona euro en el seu conjunt), en canvi, l’estarien incrementant, i força. Per fi una estadística en la qual el conjunt de l’eurozona divergeix de la dominant Alemanya! Encara que és una llàstima que precisament sigui aquesta, deuen pensar alguns.
Una dimensió addicional preocupant és que, segons les dades esmentades del BIS, des del 2007 les economies emergents també haurien entrat en la via d’augments notables de l’endeutament privat
Una dimensió addicional preocupant és que, segons les dades esmentades del BIS, des del 2007, les economies emergents també haurien entrat en la via d’augments notables de l’endeutament privat, amb un increment de 30 punts fins a arribar al 107% del seu PIB l’any 2016. El cas de la Xina, el més notable, és objecte d’atent seguiment, però les dades de Turquia, Rússia i el Brasil mereixen atenció… així com la prudència, respecte d’això, de l’Índia.
En resum, Occident havia basat el seu model de prosperitat en els avantatges del comerç obert i en la solidesa d’un sistema financer que, cal recordar, ha de connectar amb eficiència l’estalvi amb les inversions productives, tot finançant prudentment endeutaments solvents. El pitjor llegat de la crisi seria abandonar aquests trets, especialment si amb això es lastra, també, el conjunt de l’economia mundial.
Llegeix també: Infografia: Deute del sector privat no financer
Llegeix també: Perspectiva del trimestre: Previsions econòmiques mundials
