L’any 1832 inicia la seva activitat a Barcelona la Fàbrica Bonaplata de filats, teixits i estampats, la primera moguda per màquines de vapor de tot l’estat. La seva creació suposarà un pas important en la industrialització de Catalunya, un procés, però, que ja s’havia iniciat el segle anterior amb la fabricació dels teixits estampats anomenats indianes (i que rebien el seu nom per la seva procedència original de l’Índia). La Bonaplata serà impulsada, no sense dificultats, per tres emprenedors catalans disposats a aportar les darreres innovacions internacionals a la industria del país. Però la fàbrica tindrà una vida efímera: en el convuls i revolucionari estiu de 1835 serà incendiada.
Gregor Siles. Professor tutor de la UNED, membre de Tot Història Associació Cultural.
Com s’arriba a aquesta situació?
Al segle XVIII Barcelona és un pol important de comerç i de manufactura d’indianes a Europa; aquests teixits envaïen els mercats per la seva estètica, netedat, comoditat i pel fet de tenir un preu més barat que la llana. D’aquesta manera, el Mediterrani recobra importància comercial i, de retruc, Catalunya se’n beneficia (i és que el comerç directe amb Amèrica, monopoli de Castella a Cadis, no s’obrirà fins al 1778).
Així, a la dècada de 1730 s’inauguren les primeres industries d’indianes a Barcelona. Aquest és un fet destacat perquè, mentre que d’altres territoris s’especialitzen en l’estampat, llocs com ara Anglaterra i Catalunya assumiran tot el procés productiu, posant les bases de la industrialització.
De fet, a finals del segle XVIII i inicis del XIX ja es comencen a introduir màquines de filar mecàniques angleses -jenny, water, mule-, així com les berguedanes autòctones, mogudes per vògits i rodes hidràuliques. I el 1805 els fabricants Pau i Jacint Ramon, de Barcelona, compren una primera màquina de vapor per bombar l’aigua del Rec Comtal i moure les filadores mecàniques.
(Dreta) Teler mecànic en una fàbrica de cotó a Lancashire, Anglaterra, 1835
L’antecedent
En aquest context, un jove anomenat Josep Bonaplata, fill menor d’un fabricant d’indianes, decideix independitzar-se i crear la seva pròpia empresa. Per fer-ho, s’associa amb Joan Vilaregut, procedent, també, d’una nissaga industrial, i tots dos endeguen, l’any 1828, una fàbrica a Sallent, on hi utilitzen els primers telers mecànics aplicats al cotó.
Bonaplata i Vilaregut són dos emprenedors de famílies compromeses amb el liberalisme polític; els Vilaregut, a més, han patit l’exili a Londres per la seva oposició a l’absolutisme, i és gràcies a aquesta experiència que coneixen els darrers avenços de la industria britànica. Per això, aviat decidiran començar un nou projecte fabril independent de la força hidràulica.
Per la seva banda, l’any 1830, Josep Bonaplata i Joan Rull, un nou soci estampador, viatgen a Anglaterra per comprar nova maquinària. A més, aconseguiran permís governamental i rebran una subvenció estatal (que no agrada a la resta de cotoners) per al muntatge a Barcelona d’una fundació i de tallers amb màquines angleses de filatures d’estam i cotó mogudes per vapor. És així com creen, l’any 1831, la “Societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia”.
L’incendi de la Bonaplata fou una reacció luddita pròpia dels orígens del moviment obrer que també es donava a Anglaterra i en què es destruïen les màquines com a protesta per les condicions laborals
El resultat
La fàbrica s’aixecarà al carrer Tallers de Barcelona, al Raval, barri que, pel fet d’haver estat poc urbanitzat en el segle anterior, facilita la ubicació d’indústries. El 1832 es posarà en marxa la fundació; l’any 1833, els filats i teixits, i el 1835 ja disposaran d’una plantilla d’entre 600 i 700 treballadors que, en aquella època, treballaven a preu fet per la longitud de les peces. Malauradament aquest preu, fixat per una ordenança, serà sistemàticament incomplert pels empresaris, que allargaven la tela sense incrementar la paga. I això, sumat a l’esclat de la guerra carlista que encarirà els preus, provocarà que els obrers perdin poder adquisitiu, motiu pel qual reclamaran una millora salarial que no es produeix. El malestar, aleshores, anirà en augment –cal recordar que les jornades eren de 12 hores i que no estava reconegut el dret de reunió: qualsevol protesta podia conduir a l’acomiadament- fins que l’estiu de 1835 Barcelona serà sacsejada per una revolució.
En efecte, el tímid liberalisme del Govern i la guerra aixequen la ciutat exigint una política més progressista i major eficàcia contra els carlins. El primer esclat, el 25 de juliol, comportarà la crema de convents -l’Església s’associa amb l’antic règim-, i el 5 d’agost s’incendiarà el Vapor Bonaplata. L’explicació a aquesta acció és ben senzilla: es tractà d’una reacció luddita pròpia dels orígens del moviment obrer que també es donava a Anglaterra i en què es destruïen les màquines com a protesta per les condicions laborals. Amb tot, però, l’historiador Josep Termes també ha insinuat que darrere la destrucció de la Bonaplata hi podria haver hagut altres fabricants recelosos de la competència que aquesta suposava. En qualsevol cas, els dies següents a l’incendi, quatre obrers seran afusellats com a responsables del foc, de manera que al desastre de la destrucció de la fàbrica s’hi sumà el de la repressió.
La fàbrica s’aixecà al carrer Tallers de Barcelona, al Raval. El 1832 es posà en marxa la fundació; l’any 1833, els filats i teixits, i el 1835 ja disposaven d’una plantilla d’entre 600 i 700 treballadors
Molt més que una fàbrica
Mentre estigué activa, la Fàbrica Bonaplata no només donà feina a d’altres sectors, sinó que, a la vegada, funcionà com un mecanisme d’aprenentatge per al país pel que fa a l’ús del vapor.
Com a resultat de la febre per aquesta nova tecnologia, de fet, fins i tot s’edità un nou diari liberal, El Vapor: Periódico Político, Literario y Mercantil de Cataluña, on Bonaventura Carles d’Aribau publicà el poema “Oda a la Pàtria” (1833), arrencada de la Renaixença.
D’altra banda, la pèrdua de la Bonaplata no suposà cap aturador per al desenvolupament de la industrialització a Catalunya, ja que les màquines de vapor s’expandiren ben aviat per tot el territori. Malauradament, això sí, les tensions socials no van desaparèixer amb el seu incendi, i la sovint incapacitat d’entesa entre empresaris i obrers dificultaren un major desenvolupament del país.
Amb tot, però, el record de la Bonaplata perdurà i, anys després, Idelfons Cerdà (1859) rememorava a la seva obra Teoría general de la urbanización l’impacte de la fàbrica en l’inici de la seva vocació urbanística: “Recuerdo la profunda impresión que en mí causó la aplicación del vapor a la industria, que siendo yo todavía muy joven, vi, por vez primera, verificada en Barcelona (…) comprendí que la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el principio de otra.” (p 6-7).
Referències:
Nadal, Jordi. (1983). “Los Bonaplata: Tres generaciones de industriales catalanes en La España del siglo XIX”. Anuario de la Sección de Economía, 3, 6-19.
Sánchez, Alex. Coord. (2011). Barcelona y la industria de las indianas. Barcelona: Archivo Histórico.
